Compartim amb vosaltres el vídeo que vam visionar en la celebració diocesana de Pastoral Obrera de Barcelona.
Recull, a través de diferents testimonis, les indignacions i les esperances d'alguns dels col·lectius de treballadors i treballadores que més estan patint la pandèmia. I cóm som actius i actives davant d'aquesta pandèmia, confiant en que comunitàriament també desescalarem la precarietat!
Bona Jornada del 1er de maig!!!!!
Per veure el vídeo cliqueu aquí
Amb motiu de
la celebració del 1er de maig com a dia internacional de les treballadores i
treballadors, els moviments i col·lectius obrers cristians de Catalunya i les
Balears (ACO, GOAC, JOC, MIJAC, Capellans Obrers i Religioses/os en barris
obrers i populars) i les delegacions de Pastoral Obrera de les diòcesis de
Catalunya, volem avançar en prendre consciència dels reptes que ens cal
afrontar com a societat per tal de créixer en justícia i equitat.
És
un repte urgent, donat que constatem
Que la classe treballadora, a casa nostra, ha vist agreujada
la seva situació per la crisi sanitària, econòmica, laboral, social, d’equitat
de gènere, ecològica i ètica, produint-se un increment de la desigualtat social
en aquest darrer any. Aquesta es manifesta en:
●
La precarització contínua de les condicions laborals dels
treballadors i treballadores, amb una exigència de major flexibilitat i pèrdua
de drets (atur, ERTOs, temporalitat, treball a temps parcial involuntari,
falsos autònoms, reducció del sou, externalització de serveis, baixes pensions,
bretxa salarials dona-home, desnormativització, incompliments normatius a les
empreses…)
●
A aquesta precarietat del treball i de les vides, cal sumar
unes polítiques socials que no tenen cura de les necessitats bàsiques de les
persones. Els drets com ara l’habitatge, la sanitat, l’educació i el treball es
mouen per interessos econòmics, de manera que no han estat drets cuidats ni
respectats i que els efectes de la pandèmia han mostrat les conseqüències
d’aquest debilitament.
●
A la nostra societat, el fet de ser dona, contínua
significant discriminació i desigualtat a l’àmbit laboral, social i familiar. A
diari es produeixen morts i agressions per violència sexista, així com a
discursos als mitjans de comunicació que arriben a banalitzar aquesta violència
i als moviments socials de denúncia d’aquesta.
● Per fer front als efectes de la pandèmia no s’han materialitzat les mesures d’ajuda cap a la societat (retards de les ajudes, obstacles en l’accés…), creant moltes dificultats de les persones i famílies per sortir-se’n. S’està afrontant la pandèmia només des d’una mirada econòmica, això ha portat a un desgavell de mesures que no han acabat de donar resposta a les necessitats generades.
● Finalment, constatem que davant aquest procés d’augment de
les desigualtats es veu agreujat per una crisis democràtica (que ve d’abans de
la pandèmia). Ens trobem amb una continua criminalització i judicialització de
persones i de moviments que plantegen un nou model social. Cal anar amb compte
amb la reducció dels drets polítics per raó de la pandèmia (limitacions a les
manifestacions de caràcter laboral, feminista, social i polític...) per no
normalitzar-los!
Davant aquesta realitat, des de la nostra mirada obrera i cristiana a la llum de l’Evangeli, és fonamental que descobrim l’esperança d’allò que ja és presència de Déu entre nosaltres, per això:
individual i col·lectiva es faci
efectiva, que ens plantegem com a prioritat l'acompanyament a les persones en
situació de més vulnerabilitat i generem respostes personals i col·lectives que
posin en el centre a la persona.
Denunciar el que està fent el sistema dominat pels interessos econòmics dels grans monopolis i oligopolis, que aprofiten la crisi com una oportunitat econòmica i no com una oportunitat per a construir una societat més justa i equitativa (només cal veure què ha passat amb les farmacèutiques i el seu enriquiment amb les patents de les vacunes per a fer front a la pandèmia). Tal com vam expressar al comunicat final de la Jornada d’Estudi de la Pastoral Obrera de Catalunya d’aquest any 2021,
La política amb majúscules ha de reivindicar-se com a
contribuïdora a aportar solucions i no a crear problemes, com sovint i
malauradament passa. Però no podem prescindir d'ella, perquè la seva absència
ens porta a viure sota la llei del més poderós. No hem de caure en el desànim i
fer només descripcions d'allò que ens oprimeix. El papa Francesc ens anima a
l’acció: "... el futur de la humanitat es troba en gran mesura en les
vostres mans, en la vostra capacitat d'organitzar-vos i de promoure
alternatives".
Així, per a posar-nos en acció,
com a persones cristianes en el món obrer, cal que posem en marxa o ens hi
sumem a totes aquelles iniciatives que cerquen assolir un món més just i
equitatiu.
Actuem per
Un model que es basi en una resposta a la mercantilització dels serveis públics (sanitat, educació i habitatge). La pandèmia ens ha fet encara més evident la necessitat de què estiguin subjectes al bé comú.
L’autoorganització de les treballadores i treballadors, a través dels sindicats i dels moviments socials, per avançar en la millora de les condicions de treball, les pensions, la Renda Garantia de Ciutadana, la igualtat d’oportunitats entre dones i homes… i tantes i tantes reivindicacions de la classe treballadora, prioritzant els sectors més exclosos i empobrits.
En definitiva, un compromís per ser presents com a cristians i cristianes a l’espai públic i polític, tot treballant amb tanta i tanta gent companya en les lluites per una societat més justa, equitativa i respectuosa amb el món i que posi a les persones al centre.
Aprofundim
en les polítiques actives d’ocupació, repensem el nostre model productiu!
Les altes taxes d’atur que
tradicionalment tenim, agreujades ara amb el drama de la Covid-19, ens indiquen
que cal fer un replantejament de cara al futur sobre el tipus de llocs de feina
que es generen al nostre país. En aquest sentit, ens preocupa la tendència a
convertir els ERTOs en EROs, és a dir, en un augment de l’atur amb caràcter
permanent. En el curt termini cal encarar com dotem d’instruments a les
persones aturades per tal que puguin estar més ben situades per trobar feina,
per això sense cap mena de dubte és del tot urgent i necessari impulsar a
Catalunya noves i enèrgiques polítiques actives d’ocupació. El govern de
l’Estat i el de la Generalitat han d’aprofitar més i millor els fons que la
Unió Europea destina a les polítiques actives.
Ens dirigim cap a un món on les
treballadores i treballadors ens hem de formar de manera constant per
actualitzar els nostres coneixements a allò que la societat demanda. La
formació ocupacional ha de tenir en compte les demandes del mercat, actuals i
previsibles, atenent en particular al repte de la digitalització. La formació
al llarg de la vida i l’adquisició de noves competències professionals
beneficia tothom, cal consolidar-la com a dret laboral, i cal facilitar
l’assistència puntual a accions formatives acompanyades d’una retribució justa.
La formació professional i ocupacional de les persones sense feina, una vegada
acabada, s’ha de completar amb un
seguiment personalitzat per ajudar-les a entrar al mercat laboral. És injust i
inhumà que les persones “sense papers” no tinguin accés a aquestes polítiques,
perquè se’ls estan negant possibilitats per a la seva inserció social i es
falta al respecte a la seva dignitat.
Per impulsar polítiques actives
d’ocupació cal negociar seriosament nous i valents acords entre el sector
públic, màxim responsable del tema, i el sector privat, sovint encarregat de la
seva gestió. Cal garantir sempre un control públic i transparent de les
actuacions. Volem que les empreses del Tercer Sector i de l’economia social,
solidària i cooperativa tinguin un paper destacat en la recerca i la
realització de noves polítiques actives. Aquestes empreses, sense ànim de
lucre, poden facilitar la superació de moltes de les actuals mancances.
Si bé en el present cal un aprofitament
major i més accessible de les polítiques actives d’ocupació, de cara al futur
cal fer-se determinades preguntes. Les altes taxes d’atur juvenil -líders a
Europa en les dues crisis econòmiques de forma consecutiva- ens indiquen que
alguna cosa va malament amb el nostre model econòmic i laboral, intens en mà
d’obra de baixa qualificació, davant una joventut cada cop més formada. Tant
les persones que tenen estudis i no troben feina d’allò que han estudiat
(fenomen conegut com a "sobrequalificació") com les persones joves
que queden fora del sistema acadèmic formal, no són problemes individuals com
s’acostuma a posar de manifest, sinó una tragèdia col·lectiva: tenim un sistema
econòmic que s’ha demostrat incapaç d’aprofitar els coneixements de la gent
jove, i davant d’això no hi ha formació contínua que ho arregli. Com pot la
nostra economia absorbir el talent? Com pot retenir els llocs de treball i
generar-ne de nous? Com ha de respondre el nostre model productiu als grans
reptes de la humanitat, en particular a l’emergència climàtica i a la justícia
global? Com pot la nostra economia avançar cap a una transició ecològica justa,
que generi llocs de treball sostenibles en el temps i arrelats al territori?
Per a aquest 1r de Maig, reclamem valentia als agents socials per entomar
aquests reptes, i un debat real participat amb la ciutadania on puguem assentar
les bases per repensar el model productiu en l’era post-Covid.
per Joc Nacional
El passat dimarts 6 d'abril se'ns comunicava
que el nostre company i amic Arcadi Oliveres i Boadella ens deixava.
Estem commogudes per la seva pèrdua i molt agraïdes per tot el que ha dedicat a la causa de la pau, la justícia social, els drets humans i la solidaritat. L’Arcadi ha estat un autèntic mestre de militància i un referent moral indiscutible. Tothom el reconeix com una persona, senzilla, generosa, d’una gran bondat, un mestre que ha transmès el seu missatge amb coherència. Els seus milers de xerrades i intervencions en els mitjans i la seva incansable implicació en campanyes cíviques durant més cinquanta anys, han deixat una empremta molt profunda. Nombroses persones, entre elles moltes de joves, s’han sentit impactades pel seu testimoni i s’han compromès en itineraris vitals en favor d’un altre món, més just i fraternal.
«Mamá, ¿quién era Arcadi?» Per Sonia Herrera, Cristianisme i Justícia
«Mamá, ¿quién era Arcadi?». Algún día, tal vez dentro de unos cuantos años, surgirá esta pregunta en medio de alguna conversación… La crisis ecológica y social quizás se habrán agravado y seguramente nos estaremos preguntando qué nos diría Arcadi Oliveres, que nos alentaría a hacer, qué entramados de poder y desigualdad deconstruiría, qué caminos iluminaría en la oscuridad…
Los adultos allí presentes, ya observando los 40 probablemente por el
retrovisor, nos miraremos cómplices con una sonrisa, porque somos de aquella
generación afortunada que lo tuvo de profesor en la universidad o, simplemente,
en la vida, como referente indispensable de nuestro activismo social y
político. Somos de la generación que lo escuchó en tantas y tantas
charlas a lo largo del territorio hablando sobre este sistema que es como un
kraken colosal que todo lo devora: le escuchamos hablar de decrecimiento, de
banca ética, de patentes y farmacéuticas, de antimilitarismo, de la deuda
externa, del Norte depredador y el expolio de las transnacionales en el Sur, de
objeción fiscal, de democracia y de movimientos sociales…
Nos miraremos satisfechos por el privilegio de haber aprendido de personas
como Arcadi, con su ejemplo de coherencia entre reflexión y acción, que la
esperanza se construye día a día y se pasa de mano en mano como una antorcha
encendida en la llama de la utopía. Sentiremos el peso de la
responsabilidad de ser relevo, discípulos -quizás indignos- de aquellos
maestros y maestras que como él pusieron el cuerpo y el nombre siempre al lado
de quien sufre.
Recordaremos que Arcadi fue uno de aquellos hombres buenos que encarnaron un
trabajo infatigable por la justicia global que brotaba de una profunda fe. Y
así lo explicaba nítidamente el historiador Giaime Pala en Twitter el mismo día
de su muerte: «El principio de esperanza, si está apoyado en una genuina base
cristiana, es más robusto que el optimismo de la voluntad». Así lo puso de
manifiesto Arcadi hasta el último momento: enseñando, escribiendo,
respondiendo, acogiendo…
«Mamá, ¿quién era Arcadi?», me preguntarás insistente. Y no me faltarán las
palabras, sino que todas se amontonarán entre el corazón y los labios,
esperando ser pronunciadas. Te subiré en mi regazo y quizás googlearé para
enseñarte alguna foto de aquel profesor con barba y rostro amable que se
ofrecía para darte toda una clase, café mediante, porque no habías podido
asistir a su sesión por estar enferma. Y te contaré orgullosa que me acompañó
el día de la defensa de mi tesis, como Jaume Botey, que también nos dejó hace
algún tiempo. Y más allá de las anécdotas, te hablaré de servicio, de
gratuidad, de resiliencia, de ternura, de compromiso, de humildad, de cuidado…,
de que para Arcadi no había causas perdidas.
Te explicaremos entre todas las presentes por qué la palabra profética de
Arcadi siempre fue acicate que nos hizo creer que era posible hacer caer este
sistema capitalista, patriarcal y colonial desde la cultura de paz y
transformarlo todo para hacer, para los que veníais detrás, un mundo más justo
y habitable. Y, tal vez, acabaremos citándolo para decirte que «estamos
obligados, pues, a no perder la esperanza, pero también hay que ser realistas y
tener claro que este no perder la esperanza nos obliga a hacer muchos cambios y
muchos trabajos inmediatos. (…) Solo falta voluntad. Voluntad generalizada y
voluntad individual para combatir el egoísmo y caminar hacia una dignidad
global» (Paraules d’Arcadi, Angle Editorial, 2021).
Quizás entonces, hijo,
entenderás que la muerte no se llevó a Arcadi, que lo llevamos dentro y que nos
enseñó que nunca está tan oscuro como justo antes de que salga el sol.
