Com a treballadores i treballadors cristians afirmem la dignitat inalienable de les persones i de la classe obrera de tot el món. En aquest camí de recerca de propostes i solucions dignes de la condició humana, volem estendre la mà a tothom des de la nostra opció pels empobrits. Ho volem fer amb la responsabilitat i l’esperança que troben el fonament en Déu i en les persones, dues causes que no es poden separar mai per a qui seguim a Jesucrist.

dilluns, 17 de juny de 2013

CONVERSA AMB ELS TREBALLADORS EN VAGA DE FAM DE L'EMPRESA DE COMROC A BADALONA


Per uns amics em vaig assabentar que uns treballadors estaven en vaga de fam  a la porta de la fàbrica.  Vaig decidir anar a veure’ls, preguntar sobre la seva situació i fer-los costat. Cada dia, com tantes altres persones, intento passar una estona amb l’Alexandru, el Viorel, el Nicolae i el Titus, els treballadors de l’empresa COMROC de Badalona, en vaga de fam des de fa 21 dies (dilluns 10 de juny), per reclamar el seu salari no cobrat i els seus drets com a treballadors. Cada dia quan els pregunto cóm es troben, sempre em diuen que estan bé. Jo els miro els ulls i noto clarament el seu cansament però també la seva fermesa en continuar amb  l’acció i la lluita que de forma tan decidida han emprés. No obstant cada dia em vaig  a casa amb el cor encongit pensant en com es deuen sentir  realment després de tants dies de no prendre aliments sòlids i del conseqüent desgast físic i  també psicològic pel fet d’haver d’atendre a tota la gent que els visita.

El divendres els hi vaig preguntar si tenien algun inconvenient en explicar-me aspectes de la seva vida personal, familiar i laboral. Pensava que seria bo que la gent solidària que els acompanya en la lluita  els pogués conèixer també en la seva dimensió més personal.  Em van dir que no tenien cap inconvenient. En la visita del dissabte, al voltant de la taula  de davant de la tenda de campanya i acompanyat d’unes poques persones que també van venir a estar-hi una estona amb ells, vam tenir una conversa informal sobre el tema,  el resum de la qual, molt senzill per altra part,  us el passo (després d’haver-lo revisat amb ells i de tenir la seva conformitat)  perquè sigui del vostre coneixement.

“L’Alexandru Aroncutean, nascut el 6 d’agost de 1962,  el Viorel Aroncutean, nascut el 3 d’abril de 1965, i  el Nicolae Aroncutean, nascut el 9 de setembre de 1972, són els tres germans més petits d’un total de vuit que vivien a la casa dels pares a la ciutat de  Cluj-Napoca de Romania.  Tots ells treballaven com a agricultors en les terres propietat de l’Estat. Economia bàsicament de subsistència on solament es comercialitzaven els excedents del camp (patates, blat, blat de moro, hortalisses, raïm...) i de la ramaderia cassola que tenien (porcs, gallines, conills,...). La matança del porc , com en molts pobles de la Catalunya rural, constituïa cada any un esdeveniment especial. Les vedelles que criaven  eren propietat de l’Estat que les comercialitzava en exclusiva. Amb la caiguda del règim comunista la terra, que amb anterioritat havia estat de la família, els fou retornada en propietat.  El Titus Petrean, nascut també a Cluj-Napoca el 20 de juny de 1962, mecànic industrial de professió,  tenia dos germans més  essent el seu pare  soldador de professió i la seva mare treballadora de la neteja.   Cluj-Napoca és una ciutat de 800.000 habitants situada en la part nord-oest de Romania, en la regió de Transilvània,  a una distància de 450 kilòmetres respecte de la capital Bucarets i  amb predomini de clima continental. Tots ells vivien en una barriada obrera situada als afores de la ciutat, políticament dirigida pel Partit Comunista que era qui ho gestionava tot.

Als set anys començaren en  l’Escola General els  estudis bàsics fins als 14 anys en què passaren a l’escola professional on s’especialitzaren en mecànica  metal·lúrgica i tècnica industrial. El Viorel va fer també un curs de tractorista. En acabar els estudis els tres germans comencen a treballar en l’agricultura estatal i Titus en una fàbrica industrial. Feien jornades de 10 hores i cobraven un sou  de 1.800 leus al mes, equivalent a uns 300 euros.

Amb  l’aniquilació de Ceausescu  a finals de 1989 i l’assentament del nou règim visqueren alguns canvis importants.  En la nova situació gaudien d’un ambient de més llibertat però la vida s’encarí de cop i de forma extraordinària.   Abans  tots els queviures estaven controlats i racionats pel govern, hi havia diners  però els productes per a comprar escassejaven. Sovint hi havien restriccions de llum i d’aigua, i les emissions de televisió s’aturaven constantment per manca d’energia. Amb el canvi de règim passà al revés: els supermercats s’ompliren de  productes però les famílies no tenien diners per comprar-los. Els productes esdevingueren igual de cars que aquí però els sous eren molt inferiors. En la seva ciutat celebraven les festes de Nadal, de la Pasqua ortodoxa, del Primer de Maig (Dia de la Classe Obrera), i la festa nacional del 23 d’agost en record de la victòria sobre els alemanys  el  1944. En el temps de lleure practicaven esports com el futbol, el ciclisme,... o bé anaven a la discoteca, al teatre, a l’òpera,...

Als 20 anys realitzaren el servei militar obligatori  i posteriorment  anaren contraent matrimoni.  L’Alexandru casà amb l’Ana i tingueren dos fills: Alín de 14 anys i Alexandru de 10. La dona de Viorel també  es diu Ana i tenen un fill: Andrei de 24 anys. Nicolae casà amb Violeta i tingueren dos fills: Carmen de 18 anys i Adi de 14. El Titus casà amb l’Emília i han tingut també dos fills: el Titus de 28 anys, que resideix a Badalona, i el Sergio de 23. A Romania es casaven molt joves com abans passava en el nostre país. En el nuviatge seguien tradicions molt semblants a les d’aquí:  el promès havia de demanar el consentiment als pares de la noia. Les núvies, el dia del casament, vestien uns models pràcticament iguals. El convit tenia lloc  al camp, al costat o sota una carpa que muntaven expressament per a l’ocasió. Tot i que en l’actualitat la majoria ho fa en restaurants, la celebració de la boda al camp, a l’aire lliure, reconeixen, tenia un caràcter més engrescador.

Va arribar un moment en què es van plantejar  emigrar. A la seva ciutat  de  Cluj començà a escassejar  el treball, els sous eren baixíssims, i les perspectives de futur molt negres. L’entrada  del país  el 2007 a la Unió Europea i les facilitats per creuar les fronteres i assentar-se en qualsevol altre país de la Unió facilità la decisió d’emigrar. Molta gent ho feia. En primer lloc va venir l’Alexandru que, en trobar treball, de seguida, va arrossegar progressivament els altres tres germans, el Nicolae primer i després el Viorel. L’Alexandru explica la tristor i l’angúnia que patia en  haver de deixar la família a Romania i venir sol aquí. En el primer any va fer tres viatges a veure’ls. El comiat abans de retornar a Badalona  era summament dolorós tant per a ell mateix  como per a la dona i els fills. Cal dir que el primer en venir uns anys abans va ser el cunyat del Titus el qual  també va influir en la seva posterior vinguda a Badalona. Altres companys marxaren i s’assentaren a Castelló, província que acull una gran part de l’emigració romanesa.

En el primer any, a mesura que arribaven els altres germans, s’anaren recollint  en el mateix pis de Bufalà, però, com és lògic, en arribar un any després les seves famílies, cadascuna hagué de buscar habitatge propi. El Nicolae i l’Alexandru s’hi quedaren a viure a la mateixa casa. La relació amb els familiars i amics de Romania continuà viva, els truquen assíduament per telèfon i periòdicament, no tan sovint com al principi, fan un viatge a la seva ciutat per veure’ls.  La necessitat de realitzar bé el treball i d’entendre correctament les feines que els manaven els forçà a aprendre aviat el castellà, però també entenen perfectament el català tot i que sempre s’expressen en castellà. En una llibreta s’apuntaven les paraules per no oblidar-les i memoritzar-les millor. Valoren positivament  l’actitud d’acollida que tingueren per part dels veïns, del llogater del pis, i dels nous amics i amigues que feien. A Titus l’afectà el fet que es criminalitzés i es denigrés el col·lectiu de romanesos de Badalona per part de determinats partits i sectors socials.

Tots trobaren de seguida  feina a l’empresa COMROC. El seu treball consistia en tirar cables  de mitjana o d’alta tensió a dins de les rases, en túnels,... Han treballat al túnel del Cadí, al traçat de l’AVE de Girona, etc.  Cada dia sortien del magatzem situat a Coll i Pujol, núm. 56, a les sis del matí i retornaven a les 8 de la tarde.  Cada dia anaven i tornaven. Moltes hores de viatge.  El menjar se l’emportaven de casa. El temps d’anada  constava com a hores de treball, el de  tornada no. Jornades de dotze hores de treball,  algunes vegades inclosos dissabtes i diumenges si l’amo així ho proposava.  L’empresari els contractà com a fals autònoms tot i que realitzaven  la mateixa feina que la resta de treballadors. El seu salari, però,  es concretava en cobrar 10 euros per cada hora de treball realitzat. No tenien dret a vacances, ni a pagues extres, ni  a cobrar els dies de festa i de descans. Simplement 10 euros per hora treballada. Cap obligació de l’amo fora d’això. Després de sis anys de treball intens i esgotador  l’empresa va decidir acomiadar-los  quan els devia  un any de salari. Llavors decidiren denunciar l’empresa davant la justícia per exigir  els salaris no pagats però amb dues sentencies al seu favor l’amo seguí sense voler pagar.

Un dia mentre els tres germans estaven menjant  acordaren començar una vaga de fam per reclamar els seus drets. Sense recolzament inicial de ningú  el dia 21 de maig es posicionen davant l’entrada de la fàbrica i inicien la seva lluita. Els tres primers dies dormen davant la porta a sobre d’uns cartons. El Titus es troba en aquest moment a Romania on ha anat per visitar la família.  Li fan una trucada: “estem en vaga de fam per reclamar el que ens deuen”, li diuen. Titus creu que li gasten una broma, que li prenen el pèl. Però no era així. El dia 2 de juny, en retornar de Romania, s’incorpora també a la vaga de fam que fan els seus companys”.

La gent va començar a conèixer l’acció dels tres treballadors  i  de seguida aparegué i s’estengué la solidaritat entre veïns, membres d’entitats cíviques, AAVV, alguns partits de l’esquerra política i ciutadania en general. Es constituí un comitè de vaga per coordinar les accions. Els portaren una  tenda de campanya perquè pogueren  aixoplugar-se de la pluja i del sol, ells mateixos buscaren en els contenidors matalassos per  dormir millor, els portaren  també  una carpa, cadires...  Els mitjans de comunicació començaren a fer-se ressò de la seva lluita. La solidaritat es concretà en concentracions solidàries, en la recollida d’aliments i diners per a les famílies, en cercar advocats perquè poguessin orientar-los i acompanyar-los en les qüestions legals. Metges i infermeres es preocupen diàriament de controlar el seu estat físic i la seva salut. Cada dia passa gent i col·lectius a preguntar per ells, a interessar-se per ells, a mostrar la seva solidaritat en la lluita que amb tanta valentia i decisió han emprés. Deixen aliments per a les famílies, diners, afecte, solidaritat.

El  dimarts, dia 4 de juny, a les 21 hores,  comença un dejuni solidari de 24 hores que és seguit per un bon grup de gent. El diumenge 9 de juny, es realitza una concentració solidaria a la Plaça Pompeu Fabra on s’informa de la seva situació i d’altres lluites que també tenen lloc en aquest moment per altres indrets de Catalunya. Lluites que es porten amb  el suport d’algunes  organitzacions  tradicionals del moviment obrer però sobretot per l’acció de moviments cívics i  socials i per la gent del carrer; lluites que comprenen  aspectes laborals però també  es connecten amb altres que tenen relació amb l’educació, la sanitat, l’habitatge, etc. perquè cada vegada més tots aquests aspectes estan units.

La solidaritat amb els obrers acomiadats, represaliats, empresonats, ha estat una  constant en la història del moviment obrer de Badalona i també de Catalunya. Continuar amb aquesta pràctica és connectar amb els valors més autènticament humanistes i emancipadors de les classes treballadores explotades i oprimides que mai no hauríem de perdre. El fet que l’Alexendru, el Viorel, el Nicolae i el Titus siguin d’origen romanès li dóna a la lluita un sentit  internacionalista que tampoc no hauríem de perdre mai,  i encara més en la nostra ciutat de Badalona on s’han propagat últimament actituds xenòfobes contra aquest col·lectiu. Hem de tenir clar que d’aquí o de fora tots som classe treballadora, que tot i les transformacions que en els últims anys ha patit la classe obrera continua sent la que té més valors, capacitat i energies per transformar aquest món i portar-lo per camins de major justícia, igualtat i fraternitat.

No sabem ara quin serà el resultat final de la lluita. Les formes d’acció i de lluita poden ser diverses, però el camí recorregut i la forma com s’ha recorregut ja és una victòria d’ells i de la ciutadania solidària. Tot i la posició de duresa de  l’empresari, esperem poder aconseguir els objectius que ells s’han marcat. Ells pensen que aquesta setmana serà decisiva. Ara més que mai necessiten de la nostra ajuda i solidaritat.



                                                                       Emili Ferrando

Cap comentari:

Publica un comentari