Com a treballadores i treballadors cristians afirmem la dignitat inalienable de les persones i de la classe obrera de tot el món. En aquest camí de recerca de propostes i solucions dignes de la condició humana, volem estendre la mà a tothom des de la nostra opció pels empobrits. Ho volem fer amb la responsabilitat i l’esperança que troben el fonament en Déu i en les persones, dues causes que no es poden separar mai per a qui seguim a Jesucrist.

divendres, 12 de juny del 2020

UNA REALITAT QUE CLAMA SILENCIOSAMENT



Blog Cristianisme i Justícia .
 2 juny 2020· Per Pepe Rodado


Porto més de dos mesos sense treballar a causa de la Covid-19. El lloc on treball és una residència de joves esportistes lligada a un institut. No podrem tornar a la feina fins que obrin els instituts. Mentrestant, em vaig plantejar com podia donar un cop de mà davant tantes necessitats com anaven apareixent. Després d'oferir-me a Càritas, em van proposar participar en un punt de distribució d'aliments atenent famílies que, per primera vegada, s'acostaven a Càritas causa de la pèrdua de la feina o a l'atur dels treballs (amb un ERTO) pel coronavirus. Fa més d'un mes col·laborant en aquesta tasca. Què he observat des d'aquest lloc en aquestes setmanes?
Un 70% de les famílies són immigrants "sense papers". En situacions molt diverses en alguns aspectes, no així en el resultat final de necessitat màxima. M'explico. Molts d'ells no porten molt temps al nostre país: entre uns mesos i menys de dos anys. Hi ha altres que porten tres o més anys i encara no tenen papers. Alguns els havien presentat i la paralització administrativa els ha deixat congelats. Altres estan a l'espera d'aconseguir un contracte laboral d'un any a jornada completa per poder presentar-los. Aquesta és una de les exigències absolutament injustes de la Llei d'estrangeria  que impedeix a moltes persones, tot i l'arrelament al país, poder regularitzar la seva situació a Espanya i accedir a un mercat de treball regular, primer pas per poder adquirir la ciutadania amb els drets corresponents.
D'aquest grup, lògicament, els que treballaven ho feien sense contracte i la pandèmia els ha tret la font d'ingressos per anar tirant en el dia a dia, ja que els treballs que feien han quedat aturats: treballs de cura, de neteja, en la construcció, etc.
Un altre grup important és el de les persones que treballaven legalment, però l'empresa ha fet un ERTO. Moltes d'elles ho feien en el món de l'hostaleria i la restauració. Resulta que gairebé ningú, a mitjans de maig, ha cobrat res encara! Tot i que el ERTO era de mitjans de març. Només alguns han cobrat el mes de març. Per tant, porten un mes i mig sense entrades. L'angoixa per no poder fer front a l'alimentació, el pagament dels subministraments, dels lloguers dels pisos o habitacions, etc., és notable. En aquesta situació hi ha persones d'origen immigrant amb permís de residència i treball i també persones de país. Segons dades de CCOO, a dia d'avui hi ha 15.000 treballadors i treballadores que no han cobrat el ERTO, I en aquesta xifra només consten els de mitjanes o grans empreses, no els de les petites, com és el cas dels que han vingut a el punt de distribució d'aliments on col·laboro.
Un grup menor, però que m'ha cridat l'atenció, és el de persones que estaven al nostre país de turisme i els ha agafat la situació d'alarma proclamada pels governs respectius on s'han prohibit o reduït al mínim els vols. No han pogut tornar als seus països i han consumit tots els recursos de què disposaven. Els consolats i l'ambaixada els han deixat penjats. Els d'aquest grup són principalment de Sud-Amèrica.
Alguns casos més concrets. El d'una mare amb dos fills adolescents que porten sis mesos al nostre país. Encara no han aconseguit empadronar per les traves burocràtiques, a les quals s'ha afegit la no atenció a les oficines presencialment, i els mitjans telemàtics estan col·lapsats . Resultat: els dos nois no han pogut escolaritzar i perden tot el curs. A més de no tenir accés als drets bàsics que atorga l'empadronament.
Una dona jove que treballava en una botiga estava de baixa maternal quan va entrar en vigor l'atur per l'estat d'alarma. La petita empresa va optar per acollir-se a un ERTO ..., però es van oblidar d'ella i no la van incloure! Un "oblit" que l'ha deixat a ella i als seus dos fills al límit, en una habitació de lloguer de la que l'amenacen de fer fora si no paga ...
O el de diverses persones amb formació en educació i sanitat que s'enfronten a una quasi missió impossible quan intenten convalidar els seus estudis. Precisament professionals que podrien tenir possibilitats de treball davant la necessitat que tenim en aquests àmbits.
O el d'un parell de persones que els han rescindit el contracte d'obra i servei per la situació del coronavirus, sent la seva única font d'ingressos.
Aquesta és la fotografia des de l'atenció directa a 120 famílies. És una fotografia fidel d'una realitat laboral i social molt més àmplia. Com la punta d'un iceberg. Ella ens parla, a condició que vulguem veure-la i escoltar-la. És fonamental veure-la i escoltar-la en tant que persones, com a treballadors i treballadores amb les que podem identificar-nos. Però més important encara és que siguin vistes i escoltades pels responsables polítics, perquè puguin donar una resposta decent a aquestes persones. La majoria d'elles expressen que només volen viure del seu treball i viuen amb certa vergonya l'haver de demanar ajuda ... Per això aquesta setmana, quan han tornat per segona vegada a recollir els aliments, he descobert una llumeta d'esperança als ulls i la veu d'un grup d'ells, perquè han començat a fer algunes hores, els han cridat de la feina dient que a finals de mes o principis de juny reprendran el treball i compten amb ells.
Un cop més constatem que la feina és molt més que un pur mitjà per obtenir recursos materials per subsistir. És una acció que expressa la dignitat i l'autonomia personal i atorga un lloc social. Ho tindrà en compte la "nova normalitat"? O aquesta només significa seguir amb les mateixes condicions laborals, però amb mascareta i distància física? (Em nego a acceptar el concepte de distància social, que és terrible i ben significatiu!).
Les situacions referides, reals i feridores, són una denúncia viva d'unes condicions de vida laborals i socials que són inadmissibles i que caldrà modificar a favor de les persones si volem ser una societat decent. Només aquesta acció serà digna d'anomenar acció política. Per aquest motiu preferim fer la nostra l'expressió de Guy Ryder, director general de l'OIT, que afirma que més que una nova normalitat el que cal fer és entrar en una normalitat millor per a tothom.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada