Blog Cristianisme i Justícia .
Porto més de dos
mesos sense treballar a causa de la Covid-19. El lloc on treball és una
residència de joves esportistes lligada a un institut. No podrem tornar a
la feina fins que obrin els instituts. Mentrestant, em vaig plantejar com
podia donar un cop de mà davant tantes necessitats com anaven
apareixent. Després d'oferir-me a Càritas, em van proposar participar en
un punt de distribució d'aliments atenent famílies que, per primera vegada, s'acostaven
a Càritas causa de la pèrdua de la feina o a l'atur dels treballs (amb un ERTO)
pel coronavirus. Fa més d'un mes col·laborant en aquesta tasca. Què
he observat des d'aquest lloc en aquestes setmanes?
Un 70% de les famílies són immigrants "sense
papers". En situacions molt diverses en alguns aspectes, no així en
el resultat final de necessitat màxima. M'explico. Molts d'ells no
porten molt temps al nostre país: entre uns mesos i menys de dos anys. Hi
ha altres que porten tres o més anys i encara no tenen papers. Alguns els
havien presentat i la paralització administrativa els ha deixat
congelats. Altres estan a l'espera d'aconseguir un contracte laboral d'un
any a jornada completa per poder presentar-los. Aquesta és una de les
exigències absolutament injustes de la Llei d'estrangeria que
impedeix a moltes persones, tot i l'arrelament al país, poder regularitzar la
seva situació a Espanya i accedir a un mercat de treball regular, primer pas
per poder adquirir la ciutadania amb els drets corresponents.
D'aquest grup, lògicament, els que treballaven ho
feien sense contracte i la pandèmia els ha tret la font d'ingressos per
anar tirant en el dia a dia, ja que els treballs que feien han quedat aturats:
treballs de cura, de neteja, en la construcció, etc.
Un altre grup important és el de les persones que
treballaven legalment, però l'empresa ha fet un ERTO. Moltes d'elles ho
feien en el món de l'hostaleria i la restauració. Resulta que gairebé
ningú, a mitjans de maig, ha cobrat res encara! Tot i que el ERTO era de
mitjans de març. Només alguns han cobrat el mes de març. Per tant,
porten un mes i mig sense entrades. L'angoixa per no poder fer front a
l'alimentació, el pagament dels subministraments, dels lloguers dels pisos o
habitacions, etc., és notable. En aquesta situació hi ha persones d'origen
immigrant amb permís de residència i treball i també persones de país. Segons
dades de CCOO, a dia d'avui hi ha 15.000 treballadors i treballadores
que no han cobrat el ERTO, I en aquesta xifra només consten els de mitjanes
o grans empreses, no els de les petites, com és el cas dels que han vingut a el
punt de distribució d'aliments on col·laboro.
Un grup menor, però que m'ha cridat l'atenció, és el
de persones que estaven al nostre país de turisme i els ha agafat la situació
d'alarma proclamada pels governs respectius on s'han prohibit o reduït al mínim els vols. No han pogut tornar als seus països i han consumit tots
els recursos de què disposaven. Els consolats i l'ambaixada els han deixat
penjats. Els d'aquest grup són principalment de Sud-Amèrica.
Alguns casos més concrets. El d'una mare amb dos
fills adolescents que porten sis mesos al nostre país. Encara no han
aconseguit empadronar per les traves burocràtiques, a les quals s'ha afegit la
no atenció a les oficines presencialment, i els mitjans telemàtics estan col·lapsats . Resultat: els dos nois no han pogut
escolaritzar i perden tot el curs. A més de no tenir accés als drets
bàsics que atorga l'empadronament.
Una dona jove que treballava en una botiga estava de
baixa maternal quan va entrar en vigor l'atur per l'estat d'alarma. La
petita empresa va optar per acollir-se a un ERTO ..., però es van oblidar
d'ella i no la van incloure! Un "oblit" que l'ha deixat a ella i
als seus dos fills al límit, en una habitació de lloguer de la que l'amenacen
de fer fora si no paga ...
O el de diverses persones amb formació en educació i
sanitat que s'enfronten a una quasi missió impossible quan intenten convalidar
els seus estudis. Precisament professionals que podrien tenir
possibilitats de treball davant la necessitat que tenim en aquests àmbits.
O el d'un parell de persones que els han rescindit el
contracte d'obra i servei per la situació del coronavirus, sent la seva única
font d'ingressos.
Aquesta és la fotografia des de l'atenció directa a
120 famílies. És una fotografia fidel d'una realitat laboral i social molt
més àmplia. Com la punta d'un iceberg. Ella ens parla, a condició que
vulguem veure-la i escoltar-la. És fonamental veure-la i escoltar-la en tant
que persones, com a treballadors i treballadores amb les que podem
identificar-nos. Però més important encara és que siguin vistes i
escoltades pels responsables polítics, perquè puguin donar una resposta decent
a aquestes persones. La majoria d'elles expressen que només volen viure
del seu treball i viuen amb certa vergonya l'haver de demanar ajuda ... Per
això aquesta setmana, quan han tornat per segona vegada a recollir els
aliments, he descobert una llumeta d'esperança als ulls i la veu d'un grup d'ells,
perquè han començat a fer algunes hores, els han cridat de la feina dient que a
finals de mes o principis de juny reprendran el treball i compten amb ells.
Un cop més constatem que la feina és molt més
que un pur mitjà per obtenir recursos materials per subsistir. És una
acció que expressa la dignitat i l'autonomia personal i atorga un lloc
social. Ho tindrà en compte la "nova normalitat"? O aquesta
només significa seguir amb les mateixes condicions laborals, però amb mascareta
i distància física? (Em nego a acceptar el concepte de distància
social, que és terrible i ben significatiu!).
Les situacions referides, reals i feridores, són una
denúncia viva d'unes condicions de vida laborals i socials que són
inadmissibles i que caldrà modificar a favor de les persones si volem ser una
societat decent. Només aquesta acció serà digna d'anomenar acció
política. Per aquest motiu preferim fer la nostra l'expressió de Guy
Ryder, director general de l'OIT, que afirma que més que una nova
normalitat el que cal fer és entrar en una normalitat millor per a tothom.
