Per uns amics em vaig assabentar que uns treballadors
estaven en vaga de fam a la porta de la
fàbrica. Vaig decidir anar a veure’ls,
preguntar sobre la seva situació i fer-los costat. Cada dia, com tantes altres
persones, intento passar una estona amb l’Alexandru, el Viorel, el Nicolae i el
Titus, els treballadors de l’empresa COMROC de Badalona, en vaga de fam des de
fa 21 dies (dilluns 10 de juny), per reclamar el seu salari no cobrat i els
seus drets com a treballadors. Cada dia quan els pregunto cóm es troben, sempre
em diuen que estan bé. Jo els miro els ulls i noto clarament el seu cansament
però també la seva fermesa en continuar amb
l’acció i la lluita que de forma tan decidida han emprés. No obstant
cada dia em vaig a casa amb el cor
encongit pensant en com es deuen sentir realment després de tants dies de no prendre
aliments sòlids i del conseqüent desgast físic i també psicològic pel fet d’haver d’atendre a tota
la gent que els visita.
El divendres els hi vaig preguntar si tenien algun
inconvenient en explicar-me aspectes de la seva vida personal, familiar i
laboral. Pensava que seria bo que la gent solidària que els acompanya en la
lluita els pogués conèixer també en la
seva dimensió més personal. Em van dir
que no tenien cap inconvenient. En la visita del dissabte, al voltant de la
taula de davant de la tenda de campanya
i acompanyat d’unes poques persones que també van venir a estar-hi una estona
amb ells, vam tenir una conversa informal sobre el tema, el resum de la qual, molt senzill per altra
part, us el passo (després d’haver-lo
revisat amb ells i de tenir la seva conformitat) perquè sigui del vostre coneixement.
“L’Alexandru Aroncutean, nascut el 6 d’agost de 1962, el Viorel Aroncutean, nascut el 3 d’abril de
1965, i el Nicolae Aroncutean, nascut el
9 de setembre de 1972, són els tres germans més petits d’un total de vuit que
vivien a la casa dels pares a la ciutat de
Cluj-Napoca de Romania. Tots ells
treballaven com a agricultors en les terres propietat de l’Estat. Economia
bàsicament de subsistència on solament es comercialitzaven els excedents del
camp (patates, blat, blat de moro, hortalisses, raïm...) i de la ramaderia cassola
que tenien (porcs, gallines, conills,...). La matança del porc , com en molts
pobles de la Catalunya rural, constituïa cada any un esdeveniment especial. Les
vedelles que criaven eren propietat de
l’Estat que les comercialitzava en exclusiva. Amb la caiguda del règim
comunista la terra, que amb anterioritat havia estat de la família, els fou
retornada en propietat. El Titus
Petrean, nascut també a Cluj-Napoca el 20 de juny de 1962, mecànic industrial
de professió, tenia dos germans més essent el seu pare soldador de professió i la seva mare
treballadora de la neteja. Cluj-Napoca és una ciutat de 800.000 habitants
situada en la part nord-oest de Romania, en la regió de Transilvània, a una distància de 450 kilòmetres respecte de
la capital Bucarets i amb predomini de
clima continental. Tots ells vivien en una barriada obrera situada als afores
de la ciutat, políticament dirigida pel Partit Comunista que era qui ho
gestionava tot.
Als set anys començaren en l’Escola
General els estudis bàsics fins als 14
anys en què passaren a l’escola professional on s’especialitzaren en mecànica metal·lúrgica i tècnica industrial. El Viorel
va fer també un curs de tractorista. En acabar els estudis els tres germans
comencen a treballar en l’agricultura estatal i Titus en una fàbrica
industrial. Feien jornades de 10 hores i cobraven un sou de 1.800 leus al mes, equivalent a uns 300
euros.
Amb l’aniquilació de Ceausescu a finals de 1989 i l’assentament del nou
règim visqueren alguns canvis importants.
En la nova situació gaudien d’un ambient de més llibertat però la vida
s’encarí de cop i de forma extraordinària.
Abans tots els queviures estaven
controlats i racionats pel govern, hi havia diners però els productes per a comprar escassejaven.
Sovint hi havien restriccions de llum i d’aigua, i les emissions de televisió
s’aturaven constantment per manca d’energia. Amb el canvi de règim passà al
revés: els supermercats s’ompliren de productes però les famílies no tenien diners
per comprar-los. Els productes esdevingueren igual de cars que aquí però els
sous eren molt inferiors. En la seva ciutat celebraven les festes de Nadal, de
la Pasqua ortodoxa, del Primer de Maig (Dia de la Classe Obrera), i la festa
nacional del 23 d’agost en record de la victòria sobre els alemanys el 1944. En el temps de lleure practicaven
esports com el futbol, el ciclisme,... o bé anaven a la discoteca, al teatre, a
l’òpera,...
Als 20 anys realitzaren el servei militar obligatori i posteriorment anaren contraent matrimoni. L’Alexandru casà amb l’Ana i tingueren dos
fills: Alín de 14 anys i Alexandru de 10. La dona de Viorel també es diu Ana i tenen un fill: Andrei de 24 anys.
Nicolae casà amb Violeta i tingueren dos fills: Carmen de 18 anys i Adi de 14.
El Titus casà amb l’Emília i han tingut també dos fills: el Titus de 28 anys, que
resideix a Badalona, i el Sergio de 23. A Romania es casaven molt joves com
abans passava en el nostre país. En el nuviatge seguien tradicions molt
semblants a les d’aquí: el promès havia
de demanar el consentiment als pares de la noia. Les núvies, el dia del
casament, vestien uns models pràcticament iguals. El convit tenia lloc al camp, al costat o sota una carpa que
muntaven expressament per a l’ocasió. Tot i que en l’actualitat la majoria ho
fa en restaurants, la celebració de la boda al camp, a l’aire lliure, reconeixen,
tenia un caràcter més engrescador.
Va arribar un moment en què es van plantejar emigrar. A la seva ciutat de
Cluj començà a escassejar el
treball, els sous eren baixíssims, i les perspectives de futur molt negres.
L’entrada del país el 2007 a la Unió Europea i les facilitats per
creuar les fronteres i assentar-se en qualsevol altre país de la Unió facilità
la decisió d’emigrar. Molta gent ho feia. En primer lloc va venir l’Alexandru
que, en trobar treball, de seguida, va arrossegar progressivament els altres
tres germans, el Nicolae primer i després el Viorel. L’Alexandru explica la tristor
i l’angúnia que patia en haver de deixar
la família a Romania i venir sol aquí. En el primer any va fer tres viatges a
veure’ls. El comiat abans de retornar a Badalona era summament dolorós tant per a ell
mateix como per a la dona i els fills. Cal
dir que el primer en venir uns anys abans va ser el cunyat del Titus el qual també va influir en la seva posterior vinguda
a Badalona. Altres companys marxaren i s’assentaren a Castelló, província que
acull una gran part de l’emigració romanesa.
En el primer any, a mesura que arribaven els altres germans, s’anaren
recollint en el mateix pis de Bufalà, però,
com és lògic, en arribar un any després les seves famílies, cadascuna hagué de
buscar habitatge propi. El Nicolae i l’Alexandru s’hi quedaren a viure a la
mateixa casa. La relació amb els familiars i amics de Romania continuà viva,
els truquen assíduament per telèfon i periòdicament, no tan sovint com al
principi, fan un viatge a la seva ciutat per veure’ls. La necessitat de realitzar bé el treball i
d’entendre correctament les feines que els manaven els forçà a aprendre aviat el
castellà, però també entenen perfectament el català tot i que sempre
s’expressen en castellà. En una llibreta s’apuntaven les paraules per no
oblidar-les i memoritzar-les millor. Valoren positivament l’actitud d’acollida que tingueren per part
dels veïns, del llogater del pis, i dels nous amics i amigues que feien. A Titus
l’afectà el fet que es criminalitzés i es denigrés el col·lectiu de romanesos de
Badalona per part de determinats partits i sectors socials.
Tots trobaren de seguida feina a l’empresa
COMROC. El seu treball consistia en tirar cables de mitjana o d’alta tensió a dins de les
rases, en túnels,... Han treballat al túnel del Cadí, al traçat de l’AVE de
Girona, etc. Cada dia sortien del
magatzem situat a Coll i Pujol, núm. 56, a les sis del matí i retornaven a les
8 de la tarde. Cada dia anaven i
tornaven. Moltes hores de viatge. El
menjar se l’emportaven de casa. El temps d’anada constava com a hores de treball, el de tornada no. Jornades de dotze hores de
treball, algunes vegades inclosos dissabtes
i diumenges si l’amo així ho proposava. L’empresari els contractà com a fals autònoms
tot i que realitzaven la mateixa feina
que la resta de treballadors. El seu salari, però, es concretava en cobrar 10 euros per cada hora
de treball realitzat. No tenien dret a vacances, ni a pagues extres, ni a cobrar els dies de festa i de descans.
Simplement 10 euros per hora treballada. Cap obligació de l’amo fora d’això. Després
de sis anys de treball intens i esgotador
l’empresa va decidir acomiadar-los
quan els devia un any de salari. Llavors
decidiren denunciar l’empresa davant la justícia per exigir els salaris no pagats però amb dues sentencies
al seu favor l’amo seguí sense voler pagar.
Un dia mentre els tres germans estaven menjant acordaren començar una vaga de fam per
reclamar els seus drets. Sense recolzament inicial de ningú el dia 21 de maig es posicionen davant
l’entrada de la fàbrica i inicien la seva lluita. Els tres primers dies dormen
davant la porta a sobre d’uns cartons. El Titus es troba en aquest moment a
Romania on ha anat per visitar la família.
Li fan una trucada: “estem en vaga de fam per reclamar el que ens
deuen”, li diuen. Titus creu que li gasten una broma, que li prenen el pèl.
Però no era així. El dia 2 de juny, en retornar de Romania, s’incorpora també a
la vaga de fam que fan els seus companys”.
La gent va començar a conèixer l’acció dels tres
treballadors i de seguida aparegué i s’estengué la
solidaritat entre veïns, membres d’entitats cíviques, AAVV, alguns partits de
l’esquerra política i ciutadania en general. Es constituí un comitè de vaga per
coordinar les accions. Els portaren una
tenda de campanya perquè pogueren aixoplugar-se de la pluja i del sol, ells
mateixos buscaren en els contenidors matalassos per dormir millor, els portaren també una carpa, cadires... Els mitjans de comunicació començaren a fer-se
ressò de la seva lluita. La solidaritat es concretà en concentracions
solidàries, en la recollida d’aliments i diners per a les famílies, en cercar advocats
perquè poguessin orientar-los i acompanyar-los en les qüestions legals. Metges
i infermeres es preocupen diàriament de controlar el seu estat físic i la seva
salut. Cada dia passa gent i col·lectius a preguntar per ells, a interessar-se
per ells, a mostrar la seva solidaritat en la lluita que amb tanta valentia i
decisió han emprés. Deixen aliments per a les famílies, diners, afecte,
solidaritat.
El dimarts, dia 4 de juny, a les 21 hores, comença un dejuni solidari de 24 hores que és
seguit per un bon grup de gent. El diumenge 9 de juny, es realitza una
concentració solidaria a la Plaça Pompeu Fabra on s’informa de la seva situació
i d’altres lluites que també tenen lloc en aquest moment per altres indrets de
Catalunya. Lluites que es porten amb el
suport d’algunes organitzacions tradicionals del moviment obrer però sobretot
per l’acció de moviments cívics i
socials i per la gent del carrer; lluites que comprenen aspectes laborals però també es connecten amb altres que tenen relació amb
l’educació, la sanitat, l’habitatge, etc. perquè cada vegada més tots aquests
aspectes estan units.
La solidaritat amb els obrers acomiadats, represaliats, empresonats, ha
estat una constant en la història del
moviment obrer de Badalona i també de Catalunya. Continuar amb aquesta pràctica
és connectar amb els valors més autènticament humanistes i emancipadors de les
classes treballadores explotades i oprimides que mai no hauríem de perdre. El
fet que l’Alexendru, el Viorel, el Nicolae i el Titus siguin d’origen romanès
li dóna a la lluita un sentit
internacionalista que tampoc no hauríem de perdre mai, i encara més en la nostra ciutat de Badalona
on s’han propagat últimament actituds xenòfobes contra aquest col·lectiu. Hem
de tenir clar que d’aquí o de fora tots som classe treballadora, que tot i les
transformacions que en els últims anys ha patit la classe obrera continua sent
la que té més valors, capacitat i energies per transformar aquest món i
portar-lo per camins de major justícia, igualtat i fraternitat.
No sabem ara quin serà el resultat final de la lluita. Les formes d’acció i
de lluita poden ser diverses, però el camí recorregut i la forma com s’ha
recorregut ja és una victòria d’ells i de la ciutadania solidària. Tot i la
posició de duresa de l’empresari, esperem
poder aconseguir els objectius que ells s’han marcat. Ells pensen que aquesta
setmana serà decisiva. Ara més que mai necessiten de la nostra ajuda i
solidaritat.
Emili Ferrando
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada